El meu país. Cor i cap.

Fa molt de temps que tinc pendent escriure sobre el meu país, la meva nació, el meu somni. L'estimo. Sí, molt, i reconec que primer era reàcia a vincular sentiments amb projectes polítics en un principi racionals.
Es evident que ara mateix podria escriure un seguit d'ambiguitats per les quals la majoria de gent que seguiu el meu blog estareu completament d'acord amb que som una nació.
Geogràficament, som un territori "natural", sense cap accident estrafolari (com podria ser un oceà).
Lingüísitcament homogeni, i en l'àmbit jurídic i econòmic tant històricament com actual tenim en comú furs, drets privat i públics, moneda, mercat ( els ports de barcelona, valència i palma), moviments artístics, cultura "tradicional" de instruments de vent com galles o dolcaines, foc, la gastronomia.
Pel que fa als símbols compartim el que anomenem la quatribarrada, i les connexions ètniques son evidents ( encara que també compartim ètnia amb els grecs o italians segons el meu parer...)

Escrites estan. Les típiques cultura, llengua i territori, les quals serviexen per argumentar en un apassionat debat sobre si Espanya o Països Catalans.

La definició que més m'agrada és la d'Stalin, (i no feu com els incults que senten a parlar d'Stalin i es posen les mans a les orelles i no escolten...)

"Nació és una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sobre la base de la comunitat d'idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifestada aquesta en la comunitat de cultura"

Però, i què? en el fons, després de 300 anys ( i depén de com ho mirem, en política exterior i altres afers més de 500) subordinats sota el jou Espanyol i Francés qualsevol persona podria canviar gralles per toros, català per espanyol, renaixença per siglo de oro, ... i jo no hi estaria d'acord, però pot arribar a convèncer ( suposo)

Amb tot això vull dir únicament que som una nació perquè ho sentim. I perquè volem.
Sí. És amor, amor a una terra i a la llibertat que aquesta es mereix.

La pastilla de l'endemà ...

Altre cop els mateixos de sempre es pregunten si és moralment correcte subministrar pastilles del dia després a les farmàcies i a majors de 16 anys.
Anem per parts.
En primer lloc, quan fins ara una noia anava al metge per a demanar la pastilla la cosa anava de tal manera que, si la infermera era amable et mirava amb cara de “pobra criatura quin espant” i si era estúpida et deia “ a la teva edat i fent aquestes coses”. Era l'únic entrebanc. L'entrega era idèntica a la d'una farmàcia, per tant només hi veig coses bones; serà més accessible per a la població en general ( númericament hi ha més farmàcies que ambulatoris) i no col·lapsarà la sanitat pública.
En segon lloc, amb 16 anys, una noia hauria de tenir l'autonomia personal per decidir si manté relacions sexuals amb algú i si hi té algun problema en aquesta poder-lo solucionar sense la intromissió de ningú: ni de cap home ni dels seus progenitors.
El vostre discurs, repapieja per totes bandes. Si voleu evitar embarassos i malalties evitem que aquest tema sigui un tema tabú en l'educació dels i les adolescents. Que en puguin parlar obertament sense escàndols ni criminalitzacionsl.
I sobretot autonomia, dret a decidit.
En el tema sexual, ( gairebé en l'únic) l'autonomia individual és el que aporta el bé col·lectiu.

Que el vostre nom no s'esborri de la història. (III) Phoolan Devi

Phoolan Devi era India.
La seva història em va conmocionar. Des de ben petita va rebre maltractaments per homes, violacions col·lectives, intents de lapidació per pròpies dones.
I va agafar el fusell. I es va venjar un per un de tots aquells homes que havien fet de la seva vida una misèria.

Tot un referent per a mi. Després de passar uns anys a la presó i beneficiar-se d'un indult ( evidentment fins i tot la justícia India li va conmocionar la història) va morir assassinada.

Si mai s'hagués venjat dels seus agressors ( més de 50, entre ells policies i alts funcionaris) la seva història hagués estat com una més, entre tantes de les aberracions que es produieixen diariament al món.

Espero que també sigui un referent per a vosaltres. Subversió i no claudicació.
Davant alló que ens fa més febles hem de plantar cara i sobreposar-nos.
Davant cada home que ens digui que amb uns quilos de menys estariem més maques. Davant cada home que ens digui que amb la faldilla més curta guanyariem punts per anar al llit amb ell. Davant cada home que ens digui que el nostre lloc és cuidar les criatures. Davant cada home que ens digui que no sabem conduïr. Davant cada home que ens digui que no som capaces. Davant cada home que ens vulgui excloure.

Perquè tot això, també es violència i només la podem combatre amb les idees clares i preseverància.

l'educació? Laica si us plau.

Fa ja uns dies, un jutge de Valladolid va dictar una sentència en la que obligava a una escola pública d'aquesta mateixa localitat a retirar els crucifixos de les aules, ( fet que ha esparverat l'ala més conservadora ( i també pseudoprogressista, com sempre) de l'Estat Espanyol.
De fet, també m'ha esparverat a mi.
És completament indignant ( a més a més en ple debat sobre l'ensenyament públic) que en una escola pública s'hi vulneri un principi bàsic de qualsevol règim liberal-social com ho és el que ens concerna, tanta llibertat que propugnen per altres coses...
L'argument de l'escola és que les criatures necessiten moralitat. Doncs, si, evidentment, tothom necessita uns principis morals que el regeixin, altrament anomenats valors. I en una escola pública, estaria bé que s'eduqués des del cientifisme crític, i per a fomentar la recerca de valors mundans racionals, i per tant, justos, i no la fe cega en uns dogmes de fa més de 3000 anys.

VI TROBADA D'ESTUDIANTS DEL SEPC

la percepció de les coses

Recentment un professor em va encomanar la missió de desxifrar un estudi d'unes noies de Navarra, escrit en anglès, sobre la dedicació de les dones i els homes a les tasques domèstiques. A part que les estadistiques eren alucinants, i que l'empirisme pot demostrar el prefaci de l'anàlisi socialista de l'alliberament de gènere, em vaig quedar amb una part de l'estudi que mai m'havia plantejat.

Es van trobar amb un problema d'esbiaixament.
L'estudi es basava en el temps que dedicava el sexe X i el sexe Y en cada tasca domèstica. En el capítol dedicat a criatures és on ens trobem la desagradable sorpresa.
Per la majoria d'homes, estar al parc amb els seus fills, era considerat com a temps de tasca domèstica, com a afer obligat i feixuc.
A l'altre extrem, trobem moltes dones, que els temps que trigaven en portar i recollir la criatura de l'escola bressol el describien com a temps d'oci. ( la natura els ho deu dir ... )

Això em va fer reflexionar sobre les percepcions de les coses.
Jo, segueixo creient una mica en les veritats absolutes, ja em disculpareu.

p.d: unaltra dada interessant, era que la majoria, crec que un 77% d'homes, davant dels seus fills no col·laboraven en les tasques domèstiques! Veiem doncs la pereptuació visual dels rols de gènere...

Consideracions sobre el model Veneçolà

Avui he tornat a tenir una d'aquelles converses absurdes on jo defenso Venezuela i l'altre persona al·lega que no està essent un procés democràtic.

No ho tornaré a fer més, em cansa parlar amb gent inculta. Prefereixo parlar del procés Cubà.

Per això vull deixar unes quantes consideracions:

1. El paradigma de democràcia no són les eleccions occidentals.

2. En política guanya qui controla els poders fàctics. policia, exèrcit, mitjans de comunicació,banca i govern. Tot poder polític que té la possibilitat de ser dominant en un moment determinat intenta fer-s'ho seu per perpetuar-se en el poder i afavorir els seus interessos.

3. No renovar un contracte d'una empresa privada amb el govern no és il·legalitzar ni censurar, és jugar les teves cartes polítiques com ho hagués fet qualsevol govern – partit polític.

4. Poder ser escollit indefinidament mitjançant eleccions no és voler que hi hagi un dictador (Pujol 25 anys ?? )

5. Comprar les accions de les petrolieres i fer-les de l'estat, no té res a veure amb les nacionalitzacions a la soviètica. Si en comptes d'un govern ho fes una empresa privada ningú diria res.

6. Dir que empresonaràs a un corrupte, que és el cap de la oposició, que té delictes de malversació econòmica i indicis de delictes de sang, no és amenaçar amb fer un cop d'estat.

7. Una coalició de partits voluntària, no és voler fer un partit únic.

Només afegir que ja m'agradaria que moltes de les afirmacions que feu fossin certes.